Ara fa 26 anys naixia a Espanya el primer Espai Familiar: «La Casa dels Colors», a la Zona Franca de Barcelona. Els Espais familiars són bàsicament serveis d’atenció a la primera infància i les seves famílies que pretenen promoure contextos educatius i de socialització ajudant en el desenvolupament integral dels seus participants (Angel, 2004). Més específicament, el document marc sorgit de la «Prexarxa d’Espais Familiars de Petita Infància» (DIBA, 2006), entén els Espais Familiars com «serveis d’atenció a les famílies amb infants de 9 mesos a 3 anys que ofereixen suport a la Criança i Educació dels Fills i les Filles […]. S’adrecen als nens i les nenes acompanyats de l’adult amb el qual tenen lligam relacional «(pàg. 16).
Els Espais Familiars constitueixen, per tant, un tipus d’educació centrada en menors de tres anys que no estan escolaritzats (per desig exprés dels seus pares), però constitueixen alhora espais d’ensenyament i aprenentatge mutu tant per als nens com per als familiars que els acompanyen (DIBA, 2006). Aquest recurs s’ha anat estenent a poc a poc a la resta de municipis de Catalunya i de l’Estat espanyol, incloent la Comunitat Valenciana dins la qual l’abril del 2005, el nostre Espai Familiar Caixa dels Colors, va ser el primer.

Els beneficiaris son pares i mares d’infants de 9 mesos a 3 anys que no necessiten o no utilitzen per decisió pròpia els serveis d’una Escola Infantil, però que creuen convenient freqüentar un espai de joc i socialització que complementi i ampliï el desenvolupament de seus fills i que al seu torn, els ofereixi orientació i suport a l’educació i criança dels mateixos durant aquesta etapa de la seva vida. En aquest sentit, l’única condició indispensable per assistir és que els nens i nenes siguin menors de tres anys i que no freqüentin altres serveis educatius.
Sovint es tendeix a veure aquests serveis com una eina per integrar a uns sectors determinats de la població: persones sense recursos econòmics, immigrants … i en general famílies que són ateses pels serveis socials. No obstant això, la realitat és que les famílies que freqüenten aquests serveis solen tenir una procedència molt heterogènia, des de tots els nivells econòmics, socials, educatius, ideològics i racials, el que redunda també en un benefici per al servei.
Aquests són els beneficiaris directes de l’activitat, però observem com l’activitat d’un Espai Familiar repercuteix de forma molt positiva en la família extensa, en la comunitat educativa que atendrà a aquestes famílies, al municipi i a la societat en el seu conjunt.
Un Espai Familiar pot contribuir eficaçment a convertir el municipi en ciutat educadora.

Cada grup de famílies assisteix dues vegades per setmana a les sessions que duren dues hores. En aquestes dues hores de sessió, la dinàmica és sempre la mateixa, ja que els xiquets i xiquetes en aquestes edats, valoren molt les rutines. Així, obrim la sessió sentats en rogle, afavorint el contacte corporal de cada díada i la proximitat física i afectiva de tots els participants i cantem junts una cançó de benvinguda, sempre la mateixa, 3 vegades. Quan acabem de saludar-nos, destapem tots els joguets, que estaven tapats amb teles per a indicar que encara no havia començat el moment de jugar. Quan tot està destapat, comencen els 45 minuts de joc lliure. Els xiquets i xiquetes prenen la iniciativa en el joc i l’adult es queda en segon terme, secundant la iniciativa de l’infant. Ells poden elegir amb qué, amb quí i com jugar.
Quan han passat aquestos 45’, les professionals passen a avisar cada família, una per una, de que és hora d’esmorzar (o berenar, segons en quin horari estiguem). Tots ens sentem al voltant de la taula per a fer una pausa, compartir experiències, inquietuds, i menjar.
Finalitzada aquesta pausa, passem a la proposta d’activitat. Les professionals proposaran un joc, al qual mai és obligat participar, diferent als joguets que habitualment hi ha a la sala. Els infants poden participar, o no, conjuntament amb els pares. És cada criatura la que pren lliurement la decisió de participar a l’activitat proposada o continuar el joc que estava fent.
Això ocurrix un dels dos dies de la sessió, ja que l’altre dia, un professional extern, ve a donar una xarrada per a pares. Els pares es queden en una de les aules a la xarrada, mentre els infants es queden a l’altra aula gaudint de l’activitat proposada. Però, aquesta separació no es del tot real; les nostres sales estan conectades i sempre obertes, de forma que si un xiquet necessita anar a tocar mare, vore on està, qué està fent, reclamar-la,…sempre en té la possibilitat. Així, els infants van aprenent poc a poc que poden estar a gust amb un altre adult diferent a son pare/mare/uelo, … i que l’activitat que proposa aquesta persona adulta, la professional, és mes divertida que anar a escoltar la conversa dels majors. Aquest aprenentatge progressiu i sense traumes, els prepara d’una forma molt tranquila per a la separació que es produirà a l’entrada al cole.
Una vegada acaben aquestos 45’ d’activitat proposada, les professionals passen xiquet per xiquet amb una caixeta de música que indica que la sessió s’està acabant i és hora de replegar i anar tapant els joguets. Açò és una vivència, un referent visual i temporal molt més significatiu per a ells que el rellotge, que encara no poden entendre.
Tapem els joguets i ens tornem a posar tots en rogle com a l’inici per a rebre la Caixa de sorpreses. Les professionals trauen una Caixa de la que aniran eixint imatges, titelles i contes que acompanyaran de cançons. “I esta Caixa s’ha acabat. I ara farem, “salta, miralta””. Una darrera cançó en la que l’adult engronça al xiquet per despedir la sessió.