Lina i Lena, 2 bessonetes de casi 2 anys, arribaven sempre contentes a l’Espai Familiar en un carret d’una sola plaça. Si Lina venia asseguda; Lena, dreta i era tornar era Lena la que anava asseguda. Sa mare ho havia establert de forma equitativa, no hi havia dubte i no hi havia discussió.
Anton i Tonet, 2 bessons de 20 mesos discutien un matí per una pilota. Sa mare els deia: «jo ho puc solucionar això però si ho resoleu entre vosaltres, millor». Probablement els xiquets no entenien les paraules, però copsaven la serenitat de sa mare davant el conflicte i es contagiaven de pau. En pau es posaven ràpidament d’acord.
Han passat uns quants anys i quan els trobem ens alegra saber que conserven la mateixa serenor en una adolescència pacífica.
Ara ve el tercer cas, un cas actual d’un pare que pateix. Acompanya la seua filla Teresa des que es va quedar a l’atur. Diu que està sempre enfadat amb la xiqueta, amb la dona i amb Tea, la filla major i pregunta: «quan es pot començar a educar als fills, a ensenyar el que està bé i allò que està malament?. És que les nostres filles ens fan quedar malament allà on anem: criden, no paren quietes, s’alcen de la taula, ho toquen tot. Algú em pot dir quan es pot començar a ensenyar-los a comportar-se?» És una pregunta clara, permet una resposta curta i una reflexió llarga.
A partir dels 9 mesos tota criatura sana ja és capaç de parar quan li dius «NO». Pero educar és molt més que dir NO. Eduquem els nostres fills des que naixen. Eduquem amb el nostre comportament, amb paraules i amb l’exemple. Si el pare i la mare estan bé, si tenen serenitat, si parlen i es posen d’acord en les normes de la família, si fan allò que diuen que s’ha de fer, educar no és tan difícil.