Que bé ARA! O que malament ARA!?

Han sigut interessantíssims els exemples que les famílies han aportat a la nostra “Escola de mares i pares” després de la reflexió sobre “que bé o que malament” de la setmana passada. Els volem compartir perquè han afegit una nota personal de sinceritat admirable.

Totes les persones de tots els grups estàvem d’acord en que sempre es pot vore “el got mig buit o el got mig ple”. La dificultat arriba quan el mateix got no el veiem igual de ple si canvien les circumstàncies.

Exemple 1. Una mare diu:

He ensenyat la meua filla a vestir-se a soles i, encara que li coste, com m’agrada que aprenga a ser independent i autònoma, tinc molta paciència. Però… Quan estem a punt d’eixir de casa, vaig amb presses i la xiqueta vol posar-se ella a soles la jaqueta, no ho puc suportar.

Un avi del grup tenia la solució: començar a preparar-se amb molt de temps, perquè no se li pot explicar a una criatura de menys de 2 anys “ara sí que vull que ho faces tu, ara no vull”.

Exemple 2. Un pare diu:

A mi m’agrada que el meu fill aprenga a manejar el comandament de la tele, el veig tan menut i tan sabut… fa coses que jo a la seua edat no sabia fer i vull que siga intel·ligent. Però la meua dona no li’l deixa tocar perquè diu que el pot trencar i que no són coses perquè juguen els xiquets i a ella no li fa cas i la meua dona s’enfada i el xiquet al final plora perquè ella li’l furta.

Una àvia tenia la solució: poseu-vos d’acord el pare i la mare i no mostreu contradiccions davant els vostres fills. No patisques que encara que, ara que és xicotet, no li deixeu tocar el comandament de la tele, igual aprendrà a ser intel·ligent jugant amb joguines apropiades.

En canvi és important que ara aprenga que alguns objectes de la casa no són per a jugar i algunes coses no es poden fer.

Exemple 3.

Un pare que ve a l’Espai Familiar amb el seu fill de casi 3 anys explica anècdotes de la menudeta de 5 mesos. Diu que el preocupen els “arrebatos” de les persones majors que la cuiden. Exemple: està la xiqueta a gust al bres mirant-se les manetes o descobrint els seus peuets o seguint el moviment del mòbil tranquil·lament. Arriba una visita i diu cridant “ai que rebonica és”, la treu de la cuna i l’agafa al braç.

Explica el pare que ell considera també aquesta situació de “Ara NO”. Ara no toca interrompre el pensament de la criatura, tallar el seu desig d’observar i de conèixer per ella mateixa el seu cos i el seu entorn. Diu que ells havien sigut molt cuidadosos amb el fill major en aquest sentit. Quan el xiquet mostrava inquietud sí que l’agafaven per a donar-li menjar, per a jugar, per a abraçar-lo o cantar-li una cançoneta de bressol. Però que sabien esperar. Ara, en la mateixa situació quan la menudeta està al bres, no ho estan fent igual i ell creu que el canvi d’actitud dels majors tindrà conseqüències.

Responem que, efectivament, a totes les edats hauríem de ser capaços d’observar i respectar el moment de la criatura. Els infants s’habituen al comportament de cada casa des de menudets. I moltes vegades, quan les criatures creixen, no ens agrada el que fan i que, sense voler, nosaltres mateixos els hem ensenyat. De fet, és freqüent que les mares es queixen “només vol estar al braç” sense adonar-nos que érem nosaltres els que varem traure del bres a la xiqueta per agafar-la al braç quan no calia.

Moltes gràcies, famílies, per tants exemples i reflexions.

Este sitio web utiliza cookies para mejorar su experiencia de navegación.